Recorrent la història…. visita a la VALENTIA ROMANA.

Dissabte passat vam anar amb uns amics a descobrir el passat romà de les nostres terres, al Museu de Prehistòria de València i al Museu de l’Almoina, on estan les restes de la Valentia romana.

Una bona experiència.

La Ciutat de València fou fundada pels romans el 138 aC amb el nom de Valentia.

València és una de les poques ciutats de l’Antiguitat que té una data coneguda de fundació, una mena de partida de naixement, escrita per Titus Livi, a Periochae 55. Diu així:

Anno Urbis conditae DCXVI Junius Brutus cónsul in Hispania ist, sub Viriatho militaverunt, agros et loppidum dedit, quod vocatum est Valentia.

Que vol dir:

Sent cònsol a Hispània Dècim Juni Brut, als (soldats) que havien lluitat en temps de Viriat els donà camps i una ciutat fortificada anomenada Valentia.

img-20170116-wa0032 img-20170116-wa0048

 

img-20170116-wa0047almoina-1

 

img-20170116-wa0029 img-20170116-wa0030     img-20170116-wa0035 img-20170116-wa0036 img-20170116-wa0037 img-20170116-wa0038 img-20170116-wa0039 img-20170116-wa0040 img-20170116-wa0041 img-20170116-wa0042 img-20170116-wa0043 img-20170116-wa0044 img-20170116-wa0045 img-20170116-wa0046

img_20170114_125114

Fotos: Elsa i Dani.

Anuncis

Recorrent la història…. visita a la COVA DE LES CALAVERES (BENIDOLEIG).

Us deixe informació sobre un important jaciment arqueològic que tenim a la nostra comarca, LA COVA DE LES CALAVERES.

LA COVA DE LES CALAVERES

La Cova de les Calaveres és una cavitat de 440 metres de longitud, situada a la vessant nord del Seguili, al terme municipal de Benidoleig (Marina Alta, Alacant). Es troba al costat mateix de la carretera que porta de Pedreguer a Benidoleig.

La cavitat rep el seu nom a causa de les restes òssies de dotze persones, cranis sobretot, que s’hi trobaren durant una expedició espeleològica al segle XVIII.

Compta amb dues zones, una habilitada per a les visites turístiques, amb un potent jaciment arqueològic des de l’entrada, fins a una distancia de 240 metres, i des d`aquest punt fins el final, una zona inundada, actualment no visitable. Aquesta aigua ha estat aprofitada des d’antic per al reg, mitjançant un túnel excavat a la roca.

fig-1

HISTÒRIA DE LA INVESTIGACIÓ

La Cova de les Calaveres és un lloc conegut per la gent dels voltats, des d’antic, encara que la ciència no la va descobrir fins el segle XVIII, quan el botànic Cavanilles, parlà de de l’existència de diversos cranis.

L’any 1913, Henri Breuil, important arqueòleg francès, visità la cavitat i hi practicà alguns sondeigs, comprovant la gran potència del jaciment. L’any 1914 rebé el permís per continuar investigant, como l’esclat de la Primera Guerra Mundial li ho va impedir.

fig-2

Despres de conèixer a Breuil i que aquest li explicarà les possibilitats que tenia la cova,  J.J. Senent realitzà en 1931, dues campanyes d’excavació.

Durant la Guerra Civil Espanyola, la cova serví com a magatzem d`explosius.

A la dècada dels 80, José Aparició va realitzar les ultimes campanyes arqueològiques fins a la data.

cova-de-les-calaveres-publicacio

Es un jaciment visitable des dels anys seixanta.

TROBALLES ARQUEOLOGIQUES.

Al jaciment han aparegut gran quantitat de restes lítiques, humanes i de fauna, la quan cosa ens permet parlar de la importància del lloc com a jaciment arqueològic de primer ordre.

Al registre arqueològic s’ han trobat restes del Paleolític Superior, del Neolític i de l’Edat del Bronze.

El punt arqueològic conservat es una ossera formada per restes òssies de diversos mamífers, també apareixen estris de sílex datats al Paleolític mitjà i Superior.

La Cronologia de la Cova estaria en torn als 130.000 anys fins els 5000 des del present.

fig-3-1 fig-3-2 fig-3-3 fig-3-4

ALGUNES FOTOS MES.

 img_9775 img_9781 img_9784 img_9785 img_9786 img_9787 img_9788 img_9789  img_9792 img_9793 img_9794 img_9795 img_9796 img_9797 img_9798 img_9799 img_9800 img_9801 img_9802 img_9803 img_9804 img_9805 img_9806 img_9807  img_9809

img_9808

UNA COVA DE LLEGENDA.

Son moltes les llegendes que tenen com a escenari aquesta cova, en una d`elles tenim com a protagonista a Ali Moho i les seues 150 dones.

Altra seria la del gegant negre que habita la Cova.

 

Recorrent la història…. visita a la COVA DEL PARPALLÓ 23.000–11.000 anys BP

 visita-2014-2

 Aquests ultims dies de 2016 i primers de 2017, estic tenint el privilegi de treballar com a guia a la Cova del Parpalló, a Barx, a la Safor.

us deixe informació sobre el jaciment amb algunes imatges (extret de http://parpalloborrell.gandia.org/ca/web/guest/gestion-del-espacio-natural), fotos de Bernat Cardona i Josep Ahuir i els horaris, per si voleu vindre.

La cova del Parpalló

La cova del Parpalló es troba situada dins del Paratge Natural Municipal Parpalló-Borrell, espai natural protegit de 560 ha. localitzat en el terme municipal de Gandia, el qual va ser declarat pel Consell de la Generalitat Valenciana com a Espai Natural Protegit. Està catalogada com Bé d’Interès Cultural i, des de l’any 2008, està en procés de revisió per la UNESCO per a ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Està a uns 400 metres sobre el nivell de la mar en la vessant sud del Mondúber, massís muntanyenc del període cretaci.

En la cova de Parpalló s’ha trobat el major conjunt d’art moble prehistòric d’Europa. La seua cronologia abasta tot el paleolític superior. Ho componen més de 6.000 plaquetes de pedra calcària amb representacions simbòliques i d’animals. És per tant un dels més importants tresors arqueològics d’Espanya, i la converteix en un dels jaciments arqueològics més importants del continent. En el Museu de Prehistòria de València i en el Museu Arqueològic de Gandia (MAGa) es troben exposades algunes de les millors plaquetes de la cova. També podem veure algunes reproduccions en el Centre d’Interpretació Parpalló-Borrell.

L’entrada de la cova es presenta com una gran esquerda de 15 metres d’alt per 4 d’ample i pren el seu nom d’un au que solia habitar prop de la cova. En castellà se li coneix com  “avión” (Riparia, riparia). Es diferencia del falciot i de l’oreneta perquè l’avió té el cos negre i el ventre blanc, l’oreneta té també el cos negre i el ventre blanc però la gola de color vermellós, i el falciot és totalment negre.

L’OCUPACIÓ DE LA COVA DEL PARPALLÓ

La cova del Parpalló és un abric natural format per la dissolució de roques calcàries del massís del Mondúber. Està catalogada com Bé d’Interès Cultural i des de l’any 2008 està en procés de revisió per la UNESCO per a ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat.

La cova del Parpalló comença a ser ocupada per humans fa uns 23.000–21.000 anys en el Paleolític superior.

Durant aquesta primera etapa, anomenada Gravetià, l’ocupació de la cova és escassa, però ja apareixen restes de tecnologia lítica i plaquetes gravades.

Fa uns 21.000 anys comença l’etapa d’ocupació més important, al període conegut com Solutrià, fins a fa aproximadament 17.000–15.000 anys, coincidint amb el període de màxim fred glacial. És l’etapa que més restes arqueològiques ha oferit i la de la màxima producció de plaquetes gravades i pintades. Des de fa 17.000–15.000 i fins a fa 11.000 anys, durant el Magdalenià, es continua ocupant la cova amb la mateixa intensitat.

COM VIVIEN EN LA COVA?

Segons la localització de les restes recuperades durant l’excavació es pot deduir que la part Est de la cova seria la més utilitzada per a realitzar tasques quotidianes. La part Oest seria la zona de rebot dels instruments trencats i dels cossos dels animals després de ser consumits. La part central-interior i les galeries tenen la major concentració de plaquetes. Aquesta ocupació de l’interior de la cova possiblement estaria complementada amb una ocupació exterior en l’entrada en cabanyes o tendes.

EL DESCOBRIMENT DE LA COVA DEL PARPALLÓ

Abans de ser descoberta com a jaciment arqueològic, la cova era utilitzada com a refugi de pastors i ramat. També era coneguda perquè tenia “pedres de foc” (sílex), que usaven els camperols de la rodalia per als seus encenedors. El jaciment va ser descobert per Joan Vilanova i Piera en unes prospeccions el 1872. Poc després va publicar part del material descobert.

Després d’això, la cova fou visitada per alguns aficionats i investigadors, com el naturalista Eduard Boscà o el Pare Leandro Calvo, que també van recollir alguns materials arqueològics.

El 1913 Henri Breuil va prospectar la cova i va trobar, a part de peces de sílex, la primera plaqueta gravada, que ell va interpretar com un cap de linx, però que probablement siga la part posterior d’un altre animal. Breuil va sol·licitar excavar la cova el 1914 però malauradament l’esclat de la I Guerra Mundial li ho va impedir.

L’abat Henri Breuil va ser una de les màximes autoritats en arqueologia prehistòrica. Va viatjar per tot França, Àfrica, Espanya, Itàlia, Portugal, Irlanda i Xina. A Espanya en 1904 va estudiar les pintures rupestres d’Altamira. L’abat Breuil té contacte amb la prehistòria valenciana en 1913, quan visita les coves del Parpalló i Meravelles (Gandia).

El 1928 Lluís Pericot visita la cova per recomanació de Breuil i de P. Bosch Gimpera i, un any després, comença les excavacions, que duren de 1929 a 1931. Durant aquestes tres campanyes d’excavació, Pericot recull i estudia tot el material prehistòric així com les vora 6.000 plaquetes gravades que constitueixen el conjunt d’art moble més important d’Europa.

El material excavat per Pericot ha sigut revisat i estudiat posteriorment en nombroses ocasions i ha servit per a diverses tesis doctorals, donant com a resultat una seqüència cronològica sense interrupció de la prehistòria mediterrània peninsular de 15.000 anys.

LA VIDA AL PARPALLÓ

Els habitants del paleolític superior eren Homo sapiens sapiens, intel·lectual i físicament similars a nosaltres. Eren nòmades i tenien una alta mobilitat territorial ja que les seues preses principals també tenien constants moviments. Els llocs on vivien, com el Parpalló, estarien ocupats estacionalment.

Els habitants de Parpalló vivien de la caça especialitzada, de la recol·lecció de plantes i fruits vegetals i, puntualment, de la pesca  de peixos o mol·luscos. Van perfeccionar les tècniques de caça, sobretot mitjançant el desenvolupament de noves armes llancívoles, com el propulsor i l’arc. També es va perfeccionar la fabricació d’eines lítiques i d’os.

Per a caçar cérvols i cabres, els vigilaven i seguien. Això no és gens fàcil i implica una bona organització social i una xarxa de vigilància i control dels hàbits de la fauna. Els animals abatuts es traslladaven sencers a la cova, el que indica que els llocs de caça estarien a prop de la cova.

No tota la carn era consumida a l’instant. Es coneixien tècniques de conservació natural dels aliments com el filetejat i posterior fumat o secat a l’aire lliure. També es consumia la medul·la òssia, fracturant o bullint els ossos.

Les preses preferents eren els cérvols, les cabres salvatges i els conills. En menor mesura, cavalls i urs. Els conills i altres preses menudes, com les aus, desenvoluparen un paper complementari en l’alimentació, com també els recursos marins i fluvials, especialment al final del període d’ocupació de la cova.

COM ANAVEN VESTITS?

La seua roba era fonamentalment de cuir i pells d’animals. La presència d’objectes com agulles de cosir o punxons ens indiquen l’atenció prestada a l’equipament personal.

Usaven objectes d’ornament com collars, polseres, caputxes, etc., fets de petxines, caragols, ossos, banyes, dents d’animals, pedra i, també segurament, fusta i cuir. Aquestes peces es perforaven per a fabricar penjolls. Els vestits i els objectes d’ús quotidià, com les agulles, també es decoraven.

ENTERRAVEN ELS SEUS MORTS?

Es coneix l’existència d’enterraments, amb l’aparició d’aixovars, però el seu nombre és molt reduït, pel que no cal descartar que alguna de les pràctiques funeràries es feren dipositant o exposant els difunts a l’aire lliure.

Dins de la cova del Parpalló s’han trobat restes d’ossos humans. El més important és el crani d’una xica d’uns 15 anys que segurament seria soterrada dins de la cova, fa uns 20.000 anys. Al voltant del crani hi havia pedres que podrien estar delimitant o cobrint l’enterrament.

EL CLIMA DURANT LA GLACIACIÓ

El paleolític superior té lloc durant l’últim estadi de la darrera glaciació (Würm final), una de les eres més fredes de la història del planeta. Durant les glaciacions disminueix la temperatura i es concentra el gel en els pols i els continents propers. Això fa que el clima siga més fred i àrid, amb menys precipitacions. La línia de costa estava més allunyada que en l’ actualitat, fenomen que s’anomena regressió marina.

L’etapa més freda s’assoleix al voltant dels 18.000 anys abans del present. Gran part d’Europa va quedar coberta pel gel. La Península Ibèrica estava sota la influència directa del front polar, encara que al sud i a la Mediterrània, aquesta influència era menor. El descens i allunyament del nivell del mar arribà a 120 m. en alguns moments.

Al golf de València, la línia de costa estava entre 15 i 20 quilòmetres més allunyada. La cova del Parpalló quedaria a 100 metres més elevada que en la actualitat, el que comporta una major continentalitat climàtica i menys precipitacions, de tipus sec o semi-àrid. Les temperatures serien entre 10 i 15 graus més baixes que en l’actualitat.

Cal dir que als peus del Mondúber fins a la mar s’estenia una ampla planura litoral amb vegetació estepària o de prada freqüentada per les espècies de grans herbívors documentades en les restes de fauna i en les plaquetes.

LA VEGETACIÓ DURANTLA GLACIACIÓ

La vegetació predominant estaria adaptada a un clima sec i fred. Seria, per tant, de tipus bosc-estepa. Els boscos serien principalment de pinassa (Pinus nigra), amb espècies arbustives com el ginebre i la savina (Juniperus sp.).

DESPRÉS DE LA GLACIACIÓ

Amb l’holocè entrem en l’episodi climàtic actual. Les temperatures van augmentant progressivament fins a la mitjana actual. En torn al 8.000 abans del present es produeix l’òptim climàtic holocè, amb temperatures i humitat més elevades que en l’actualitat, quedant la vegetació característica fixada fins l’actualitat.

S’estableix el bosc mediterrani d’alzines (Quercus ilex) i coscolls (Quercus coccifera) i els arbustos relacionats, amb molta més varietat que en les etapes glacials. També apareixen els ullastres (Olea europaea var. sylvestris).

LA FAUNA EN LA PREHISTÒRIA

Durant el paleolític superior tindríem un paisatge d’estepa i/o prada, ideal per a les pastures dels grans herbívors que es troben documentats tant a les restes de fauna consumida de les coves com a les plaquetes del Parpalló.

CÉRVOL (Cervus elaphus): el seu hàbitat és el bosc, deveses i zones de matolls. La seua mobilitat migratòria depèn dels recursos estacionals, baixant a les valls en hivern i pujant a zones més elevades en estiu.

CABRA SALVATGE (Capra pyrenaica): viu en muntanyes, des de les valls als cims rocallosos. Prefereix els pinars i zones de matolls. En hivern baixen cap a les valls i en estiu pugen a les muntanyes.CAVALL (Equus ferus caballus): viuen en raberes en planures d’estepa, prades i deveses.

UR (Bos primigenius): és l’avantpassat salvatge del bou. Es van extingir al segle XVII. Vivien en raberes i els seu hàbitat eren boscos de densitat variable i planures amb abundant vegetació arbustiva i aigua. Probablement tenien costums migratoris de nord a sud.

D’aquests 4 herbívors, els més consumits a la cova del Parpalló són la cabra i el cérvol, seguits a molta distància del cavall i l’ur. Això s’explica pel fet que la cova està en una zona de trànsit entre la planura litoral i l’interior i permet accedir als cérvols, espècie de planura, i a les cabres, espècie de muntanya.

Quant als petits mamífers, destaca el conill, espècie molt consumida també a Parpalló i que complementaria el consum de cabra i cérvol, indicant una major estacionalitat en l’ocupació de la cova. També trobem linx, rabosa, porc senglar, ase i isard. El talpó camperol i la gralla de bec groc, juntament amb la perdiu, donen constància que ens trobem en un període fred i sec. Per altra banda, l’ase i l’isard són més freqüents en moments de milloria climàtica, al final de la glaciació.

COM ES FORMA UN YACIMENT?

La majoria dels jaciments arqueològics es troben davall terra. Açò es deu, generalment, a causes naturals, però també a l’acció humana. Per exemple, quan s’abandona una cova com a habitatge, els grups humans que hi vivien deixen sobre la superfície l’empremta de les seues accions, ferramentes abandonades, rebujos de menjar, restes de llars, etc., que són coberts, al llarg dels anys, per capes de sedimentació o per fragments de pedra caiguts del sostre, així com per la terra que aporten els animals i els diversos fenòmens climàtics.

Aquestes capes de terra dipositades una damunt de l’altra per l’acció humana o de la naturalesa es denominen estrats. Els mètodes d’excavació actuals es basen en el principi de superposició estratigràfica, cosa que significa que les capes de terra o les estructures superiors són més recents i les inferiors més antigues. La informació recollida de l’estratigrafia és molt important per a la datació, ja que tots els materials trobats ens donaran una cronologia o una altra, segons l’estrat en què s’hagen trobat. Per exemple, una moneda o un tros de ceràmica dels quals es conega la data aproximada de fabricació, en trobar-lo en un estrat determinat, ens informa sobre els períodes de formació de l’estrat i podem utilitzar aquesta informació per a datar les capes superiors i les inferiors.

EINES DE CAÇA, RECOL·LECCIÓ I PESCA

ARC

És l’arma que s’utilitza per a caçar animals tant menuts o microfauna (insectes, aus), mitjans o mesofauna (conill), com grans o macrofauna (cérvols, cabres munteses, cavalls, urs, etc.). Les mides dels primers arcs prehistòrics estan entre 1 i 1,8 metres i eren del tipus simple o arc pla. La corda de l’arc estaria feta amb tendons d’animals.

FLETXES

Les puntes de fletxa presenten diverses formes totes adaptades per a ser inserides en un fust de fusta, fixant-les amb resines i fibres vegetals o tendons d’animals. Les més característiques són les de peduncle i aleta i les puntes d’osca.

Cap al final del període d’ocupació de la cova, fa uns 15.000 – 11.000 anys, les fletxes es fan amb petites làmines geomètriques inserides al llarg del fust.

PUNYAL DE SÍLEX

Eina multiús que serviria per a tallar diversos materials, com la pell, la carn, plantes, etc. També s’utilitzaria com a arma de mà.

JAVELINA

Arma per a ser llançada. Normalment la punta està feta en os, amb un extrem bisellat per a ser inserit en la fusta. Les puntes també podien haver sigut de sílex. El seu ús principal seria la caça d’animals grans.

PROPULSOR

Instrument realitzat en fusta, os o banya. S’usava per a llançar amb més força les javelines gràcies a l’efecte palanca.

EINES PER A TREBALLAR LA PELL

AGULLA

Feta en os, servia per a cosir la pell.

GRATADOR

Eina de sílex amb un extrem arredonit que s’emprava per a raspar la pell i preparar-la per a fer roba, calçat, mantes, etc.

GANIVET

Està composat per una fulla de sílex amb un costat retocat per a llevar-li el fil i facilitar el seu emmanegament.

RASCADORA

Són eines multifunció fetes generalment sobre una ascla de sílex. Presenta una vora tallant que es podria usar per a tallar, raspar, esmolar, etc. És una de les eines prehistòriques més antigues i que més s’utilitzen al llarg de la prehistòria.

BURÍ

Útil amb una punta tallant i que s’empraria per a tallar i fer incisions en os, fusta i banya. Els útils d’os (puntes, agulles) es tallarien amb burins. Els burins també s’usarien per a gravar les plaquetes i parets de les coves amb art prehistòric.

PERFORADOR

Eina usada per a fer forats en os, fusta i banya. Per exemple, s’empraria per a fer els forats de les agulles d’os.

SERRA

Està composta per diverses peces de sílex anomenades denticulats. La seua funció principal seria tallar, serrar o raspar fusta, os o banya.

visita-2014-21 visita-2014-5

 visit-2016-2 visit-2016-3  visit-2016-6 visit-2016-1visit-2016-7 visit-2016-8 visit-2016-4visit-2016-9 visit-2016-10  visita-2016-3 visita-2016-4 visita-2016-5 visita-2016-6 visita-2016-7 visita-2016-8 visita-2016-9 visita-2016-10 visita-2016-11 visita-2016-12 visita-2016-13 visita-2016-14 visita-2016-15 visita-2016-16 visita-2016-17 visita-2016-18 visita-2016-19 visita-2016-20 visita-2016-21 visita-2016-22 visita-2016-23 visita-2016-24

I El cavall parietal… gràcies a Jose Antonio Navarro Cerdà, per la foto.

15877948_600807486794703_1225860505_o

15878550_600807530128032_587744119_o

si voleu més informació, teniu el llibre de Carles Miret.

visita-2016-1

Els horaris aquestos dies de Nadals son:

3, 4, 5, 7 i 8. Gener 2017: De 10.00 a 14.00 hores. Visita a la Cova a les 11.00 hores amb reserva prèvia.

A gaudir del Patrimoni de la humanitat a les nostres terres.

Salut i Cultura.

Recorrent la història…. visita al Jaciment arqueològic de l’Alt de Benimaquia (Ss. VII -VI aC)

El dia 26 de Desembre, Sant Esteve, festiu a la nostra comarca, vam parlar de pujar al Montgó amb uns amics, i que millor lloc per fer una passejada, que la Punta de Benimaquia, on tenim la sort de tindre el bressol de la producció de vi a la Península Ibèrica.

Vam recórrer la senda fins a arribar al jaciment de l’Alt de Benimaquia.

En aquest xicotet poblat habitat majoritàriament per població indígena, però relacionada amb els fenicis d’Eivissa, s’han trobat tres cups, una àrea de premsatge, restes d’àmfores per a l´envasament del vi, de tipologia fenícia, habitatges, organitzats en carrers estrets i allargats i defensats per una sòlida muralla amb sis torres. En les excavacions dels anys noranta es van trobar associades als cups de premsatge més de set mil llavors de raïm cultivat (Vitis Vinifera), la qual cosa indica que ja des d’antic a la zona de la Marina Alta comptem amb una important tradició vitícola.

LA INVESTIGACIÓ ARQUEOLÒGICA:

El jaciment de l´Alt de Benimaquia ha estat conegut des de principis del segle XX, però fou a meitat de segle quan des de l’Institut Arqueològic Alemany començaren els moviments per a excavar-ho i estudiar-ho.

Al començament dels anys 60, el jaciment va ser objecte d’una campanya d’excavacions a càrrec de H. Schubart, que publicà ràpidament els resultats, destacant el caràcter defensiu del conjunt i donant-li una cronologia compresa entre els segles VI i IV a.C. Posteriorment, al llarg dels anys 70 es va produir un canvi en la valoració del paper fenici en la formació del món ibèric, la qual cosa permetia la gradual identificació d’una sèrie de materials ceràmics que passaven desapercebuts en els contextos indígenes. La revisió dels materials trobats en 1961 revelà una proporció significativa de materials de filiació fenícia, que situava l’Alt de Benimaquia entre els escassos assentaments del País Valencià amb testimonis d’una cultura ibèrica incipient.

D’altra banda, el marcat caràcter arcaïtzant dels materials, entre els què no hi havia importacions gregues, permetia descartar la perduració de l’ocupació fins al s. IV a.C., donant més interés si és possible a les estructures defensives visibles.

En 1989 es plantejà per part d’un equip d’investigació de la Universitat de València, encapçalat pel Dr.Carlos Gómez Bellard, la represa de les excavacions amb l’objectiu principal de descobrir una àrea extensa del poblat, com a complement als sondejos estratigràfics efectuats per H. Schubart, possibilitant l’estudi material del món indígena en procés de canvi.

 Al llarg de les quatre campanyes d’excavació es descobrí una superfície d’uns 570 m2, fonamentalment en el bancal superior. Al mateix temps, es realitzaren dos sondejos en els bancals inferiors que confirmaren que els treballs agrícoles d’abancalament havien suposat la destrucció dels estrats arqueològics més enllà del nivell superior mencionat.

En aquest sentit, l’excavació de la zona habitada pot donar-se per conclosa. No és el cas de la muralla, on resta pendent llurs excavació i estudi constructiu i evolutiu, ja que s’aprecien tres fases, de les quals almenys dues correspondrien al moment de l’ús del jaciment en època ibèrica. Només el sondeig realitzat per Schubart en la torre II va poder confirmar que el sòcol que mostren algunes de les torres correspon al moment inicial de la construcció, i no a un reforç posterior.

A l’interior del recinte s’hi han trobat setze departaments (la majoria dels quals conserva intacte tot el seu perímetre) en els què predomina l’obra de terra, tant en la construcció dels murs com en les estructures internes. En dues d’elles cal destacar la troballa de quatre basses, interpretades com a trulls, que converteixen l’Alt de Benimaquia en el jaciment més antic de la Península Ibèrica on s’haja documentat la producció de vi. La presència d’aquests trulls, associats a la troballa d’abundants mostres de llavors de vitis vinífera i d’àmfores tipus R-1, ens parlen d’una estreta relació entre la colonització fenícia i la introducció de la viticultura en el medi indígena.

  Açò ens obri nombroses perspectives cap a investigacions futures, car d’una banda, comença a dibuixar-se de forma més clara el paper representat per l’Eivissa arcaica en els processos d’iberització, mentre que, des d’una perspectiva interna, tot indica que el procés de canvi és activat per les elits locals, el prestigi de les quals es reforça, al temps que llur poder econòmic s’incrementa per mitjà del control del vi, un producte que des d’un poc més d’un segle venia essent objecte principal d’intercanvis.

 L’Alt de Benimaquia és un exemple clar del fenòmen orientalitzant. Llurs estructures defensives constitueixen el reflex d’una aristocràcia indígena incipient, en contacte amb elements colonials, l’existència dels quals era indispensable per a iniciar una activitat vitivinícola. El pes de la funció ideològica del vi apareix com un potent motiu de la voluntat d’exercir un control sobre la seva producció i consum, al mateix temps que activa el dinamisme indígena per l’assimilació i adopció d’algunes de les noves tecnologies -com la ceràmica a torn- que configuraran la cultura ibèrica.

Les excavacions han revelat un únic horitzó cultural en una seqüència de dues fases d’ocupació perfectament definides estratigráficament.

Aqui us deixe algunes imatges del jaciment i de l’ excursió.

benimaquia211

250px-alt_de_benimaquia_-_pepitas_de_vitis_vinifera_del_departamento_2 Llavors cremades

benimaquia Moment de la excavació arqueológica (1988-1992)

 i-benimaquia

 fig-6  Recreacions del poblat i del moment de producció de vi.

materiales-arqueologicos-del-poblado-iberico-del-alto-de-benimaquia Materials dipositats al Museu arqueològic de Dénia (Font. Dénia.com)

ELS PAISATGES QUE ENVOLTEN EL JACIMENT.

pujant-a-3

beni-1 beni-2 beni-3 beni-4 beni-5 beni-6 beni-7

LES MURALLES I LES TORRES.

beni-8 img_20161226_112153 img_20161226_112204 img_20161226_112205

LA PUJADA AMB EXPLICACIÓ. (Fotos de Mar Cantarero)

pujant-a-2  15726565_596873193854799_8649801291225823557_n 15727113_596873260521459_1169606178295562637_n 15747611_596873220521463_8893128380797415367_nimg_20161226_133003

Bibliografia per saber un poc més del tema:

AHUIR i DOMÍNGUEZ, J.A. (2010): Una proposta de museïtzació i gestió del jaciment ibèric de l’Alt de Benimaquia (Dénia), Aguaits 29: 11-18.

CASTELLÓ, J.S.; GÓMEZ, C.; ÁLVAREZ, N. (2000): Estudio preliminar de las ánforas del Alt de Benimaquía (Dénia, Alicante), Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló 21: 121-136.

GÓMEZ BELLARD, C.; GUÉRIN, P. (1995): Los lagares del Alt de Benimaquía (Dénia): en los inicios del vino ibérico, Arqueología del vino, los orígenes del vino en Occidente.Jérez de la Frontera: 241-270.

D.D.V.V. 1999: Historia de la Marina Alta. IECMA. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

 

De camí a Ítaca

Una vegada hem tornat a Dianivm, després de passar per les Amèriques, reprenem el nostre viatge a Ítaca, per què com deia aquell vell poema de Kavafis, musicat per Lluis Llach, esperem que siga un viatge ple d’aventures, ple de coneixences…

ÍTACA

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

 

Lletra
I-Kavafis (Adaptació de Lluís Llach sobre una versió catalana de Carles Riba), II-III- Lluís Llach

Música
Lluís Llach

Edició
1975

 

ÙLTIMA ENTRADA… A CASA DE NOU.

Hui, fa quasi dos dies que hem tornat a la nostra benvolguda Dénia, una volta hem descansat, hem organitzat tot… i hem tornat a la feina… fem un balanç de l’ estancia a l’Equador i no pot ser mes que EXCEL·LENT, un pais que ens ha acollit de meravella.

L’ ultim dia, vam gaudir de la nit d’ integració, on els més joves dels pobles de la Mancomunitat ens van mostrar els seus balls tipics i la seua música.

img_9642 img_9645

Al dia següent vam viatjar de Cuenca a Quito i com teníem unes hores, vam poder gaudir de la CAPITAL, una ciutat imponent amb grans esglésies i monuments.

Dins la Catedral, està la tomba de Sucre… https://es.wikipedia.org/wiki/Catedral_Metropolitana_(Quito)

img_9679      img_9686  img_9685   img_9688

i com no… Sant Vicent Ferrer  img_9676

Us deixe les ultimes imatges d’ aquest impressionant viatge que hem fet i que hem gaudit… Equador no l’ oblidarem…

.

img_9670 img_9658 img_9656    img_9689 img_9691 img_9698 img_9697 img_9696 img_9695 img_9693  img_9709 img_9712 img_9718 img_9719

img_9706 els últims QUIMBOLITOS amb panses…

També vaig visitar l’ESGLÈSIA DE LA COMPANYIA, son Jesuïtes

comp-dsc_9161-1-600 comp-dsc_9163-3-600 comp-dsc_9185-3-600 comp-dsc_9258-2-3-600 dsc_8969-600 dsc_9266-600

També vam gaudir de l’obra de Guayasamin…

img_20161129_114807 img_20161129_114821

Finalment, després de 24 hores de viatge vaig arribar a la terreta..

img_20161130_060638

img-20161130-wa0002

Salut i fins prompte.

…………………….

Hoy, hace casi dos días que hemos vuelto a nuestra querida Dénia, ya hemos descansado, hemos organizado todo… y hemos vuelto al trabajo… haciendo un balance del estancia al Ecuador, no puede ser mes que EXCELENTE, un país que nos ha acogido de fábula.

El ultimo día, disfrutamos de la noche de integración, donde los más jóvenes de los pueblos de la Mancomunidad nos mostraron sus bailes típicos y su música.

Al día siguiente viajamos de Cuenca en Quito y como teníamos unas horas, pudimos disfrutar de la CAPITAL, una ciudad imponente con grandes iglesias y monumentos por todos lados.

Dentro de la Catedral, está la tumba de Sucre… y como no… San Vicente Ferrer.

Os dejo las ultimas imágenes de este impresionante viaje que hemos hecho y que hemos disfrutado… Ecuador no lo olvidaremos…

Tambien visité la IGLESIA DE LA COMPAÑÍA, son Jesuitas…

También disfrutamos de la obra de Guayasamin…

Finalmente, después de 24 horas de viaje llegué a la “terreta“…

Salud y hasta pronto.